PATTY CHANG I REGINA JOSÉ GALINDO. Dues artistes que m'han impressionat.





















REGINA JOSÉ GALINDO


















PATTY CHANG

Entenc que el treball de les dues artistes es mou en el postfeminisme i que són hereves del body art (properes a l'accionisme vienés i a la Pane).

No en faré cap comentari al blog. Simplement, si us interessa, podeu fer-ne consulta. De Chang en trobareu un video titulat "In love" al YOUTUBE. De la Regina José Galindo en trobareu un article a la revista digital http://www.replica21.com/

Ismael

4 comentaris:

Anònim ha dit...
on

Em decepcionen una mica les dates en que s’inscriuen totes aquestes performances.
Quina diferència hi ha entre la caminada amb petjades de sang de Galindo (2003) i les marques de la sola de les sabates de Fina Miralles (1970/80), les passejades de Richard Long (60/70), l’escalada de Gina Pane (70)...

El concepte és el mateix que fa 30 anys (tot i que actualment sigui la realitat del seu país, però a mi no m’aporta res de nou) i la tècnica és idèntica. D’altra banda, sí, no em desagrada. M’ha cridat especialment l’atenció l’acció en que la tiren en un abocador dins d’una bossa de plàstic. Però tot això ja fa pudor...

Postfeminisme? En una cultura on les dones fan el que els hi dona la gana aquesta paraula no hi té espai. Jo mai m’he sentit discriminada per la meva sexualitat, això és el que li passava a la meva àvia i tot i que no nego en absolut que actualment sigui una realitat... el tema ja està més que treballat.

Amb aquesta reflexió plantejo: Tot i que tingui sentit i coherència... cal defensar un discurs que ja ha succeït en altres països i en pràcticament les mateixes condicions? Si hi hagués una tribu que visqués al S. XVII i fes pintures barroques, les valoraríem com a tals encara que estiguessin fetes en la nostra actualitat?

Penso que la performance, igual que ha succeït amb les altres disciplines, necessita una revolució urgent. Que segurament anirà encarada cap a les noves tecnologies però no pot ser que fem passos endarrere amb treballs que es podrien confondre amb obres dels anys 70.

Per cert, Patty Chang i el mite de Narcís és soccos total!

Cristina Ibañez-Tarter

Anònim ha dit...
on

Per a mi la paraula performance ja no significa el mateix ara que fa 50 anys. La d’ara, no la conec, no sé si ni existeix, potser la percebo, però sense cap límit, temàtica o direcció.

Albert Ibanyez


P.D: Bona idea en no explicar les obres dels artistes amb tres línies, a forma d’anècdota, com si es vulgues aconseguir la curiositat artística més xaxi.

Anònim ha dit...
on

Molt bé!

Sou "alumnes" avantatjats. Feu els deures bé i depresa!!!

A veure Cristina, que vol dir això de considerar un tema com a cremat pel fet que fa 30 anys que es treballa?

La història de l'art ens demostra que les temàtiques són les que són i de fet, tots parlem, crec, del TEMPS i la seva incidència.

Si parlem de la performance... doncs potser si que necessita una revisió pel que fa a les formes, en aquest sentit, estic d'acord en que les noves tecnologies poden fer una aportació interessant.
De tota manera... em sembla que no és just caducar una forma de treballar quan no ho hem fet amb altres maneres (pintura, escultura, dibuix, videocreació...) No ens enganyem, el bon art és bo i punt, fet de la manera que es vulgui.

Fa poc parlava amb la Gisel Noé, i davant d'aquest límit que alguns imposen entre art visual i art plàstic jo li preguntava: Així en Cuyàs què és? Un artista plàstic o un de visual?

De fet la meva pregunta es mou en el sentit que l'artista ha de fer us dels llenguatges que li són més afins i que li siguin més útils en funció del que vol explicar.

La performance és ben vigent, tot i que en aquest moemtns, per exemple al festival e'bent n'hagin canviat el nom i en digui Festival de FETS PERFORMÂTICS, en un intent d'ampliar el concepte i les formes d'actuació.

La Patty Chang m'ha flipat (potser sóc un antiquat), però el seu treball sobre el mite de Narcís i el treball que fa compartint el menjar amb els seus pares m'han semblat d'una poètica extrema.

Us he dit mai que per a mi l'art sobretot ha de ser poesia? "Resorte"! És una opinió i a més, tampoc no vol dir que altres formes d'art no m'interessin, però aquestes, les que em toquen la sensibilitat, m'atrauen moltíssim.

Una abraçada

Ismael

*A sí, una última cosa, la nostra societat encara tenen un llarg camí a recórrer pel que fa al tema d'igualtats. Potser a tu et sembla que ja ho tenim tot fet, perquè en el teu entorn familiar, d'amics i escolar, ho has percebut així, però no pots oblidar que, en la mateixa Catalunya, no totes les situacions de la dona són iguals, per no parlar dels debats que es creen entorn al paper de la dona en la religió i al bel islàmic.

Em sembla que les aportacions de Sara Lucas, Tracy Emin, les Guerrilla Girls o les LSD (lesbianas sin dudas) per citar-ne algunes, són plenament vigents i que mal faran les dones, i els homes, si deixen de lluitar des de tots els àmbits (inclòs l'artístic).

Una situació anàloga es produeix en l'àmbit del racisme o la homosexualitat... pel fet d'haber avançat, li hem de dir a Santiago Sierra que els seus treballs ja no tenen sentit? o a Robert Gober sobre les seves escultures?

Anònim ha dit...
on

Segurament he basat el meu comentari esperant-me veure alguna cosa nova, sorprenent i que no hagués vist mai. No nego la qualitat artística ni poètica de les dues artistes (de fet, Galindo m’ha agradat molt).
Evidentment els temes sempre són els mateixos però potser m’hagués agradat veure una manera diferent i innovadora de treballar-los.

Defenso la tècnica com a recurs per expressar el concepte. De fet... el meu treball actual només se m’acudiria anomenar-lo amb un ranci “instal•lació” perquè incorpora dibuix, text, acció, ocupació de l’espai... On es cataloga tot això? De fet crec que no té ni importància.

El meu interès actual és veure noves formes de treballar, d’expressar, de presentar... Em podeu ajudar?

CIT

P.D: Tens raó amb els últims paràgrafs però l'art social no està fet per a mi... Li deixo a en Sobao que és un revelde :D