PROPOSTA OBERTA

L'Albert Ibányez va proposar fa uns dies compartir artistes que ens havien cridat l'atenció per alguna cosa. D'aquesta idea n'ha sortit el post d'Arthur Cravan. L'Albert proposava una text molt curtet (3, 4 o 5 línies) i jo hi afegeixo una imatge.

Vinga, animeu-vos a participar-hi. No cal que sigui un artista plàstic, pot ser un dissenyador, un músic, un ballarí...

Ismael

Expo Sant Simó


Hey artístics!! Us poso la fotografia que ens vam fer a l'esposició!!

Per cert, un éxit, felicitar a totes les artístiques i els artístics per la bona feina i per deixar el llistó ben alt, que se'ns fagi notar, així sóm nosaltres...

També agrair la col·laboració dels professors com l'Isma, El Cudina, la Núria i sobretot...el Manel!!Que hi va venir voluntàriament. Moltíssimes gràcies a tots de part de tots nosaltres. Tot un detall!

Bé, espero que fem moltes més exposicions i que ens surtin igual de bé o millor!

Molta sort amb el curs.

Petonts



Claudia Peñin

ARTHUR CRAVAN

Nascut l'any 1887 i nebot d'Oscar Wilde.


Durant la seva curta vida (31 anys), es va dedicar a la boxa, a la poesia i a la literatura. Va ser un esperit DADA.

En una ocasió va anunciar que es suicidaria, fet que va reunir un gran nombre de curiosos a qui va acusar de vouyeristes.

No es que es bebés la vida. Se la follava sense compasió.

Cravan va desaparèixer l'any 1918 en algun punt del Golf de Mèxic durant una travessia per l'Atlantic... va ser el seu últim happening.
iSMAEL

Elephant's Dream


No en tenia ni idea (me'n vaig enterar divendres), però em sembla un projecte genial, una nova forma de produir i comercialitzar pel·lícules que segur canivarà el mercat cinematogràfic, de la música, els clips...

Elephant's Dream és la primera animació realitzada amb programari lliure. Es tracta del programa Blender 3D. (Si algú té ganes de fer animacions pròpies, download i tutorial en mano!)

Elephant's Dream es podia financiar de manera voluntària desde la xarxa i tots els precompradors surten als títols de crèdit (radiohead està fent el mateix ara amb el seu nou CD, es pot comprar des de la xarxa al preu que vulguis! Oasis i altres grups s'estan plantejant el sistema).
Es pot decsarregar el curt des de la seva pròpia pàgina. Fins i tot et pots baixar l'arxiu AVI per muntar-lo tu a la teva manera o generar canvis.

Els espectadors serem cada vegada menys passius! La fusió cinema-videojoc s'apropa.


Marta Viader

eBent. Festival internacional de fets performàtics



eBent’07encontre internacional de fets performàtics
Convocatòria de projectes per l'Espai Jove Boca Nord

eBent’07 és la setena edició de l’encontre internacional de fets performàtics, que s’ha vingut celebrant des de 2001. eBent va néixer amb la intenció de presentar una mostra del panorama de l’art d’acció o performance arreu del món. A poc a poc, la concepció del festival es va anar ampliant per generar un discurs actualitzat sobre aquest llenguatge artístic, que considerem una pràctica artística contemporània, viva i en continua expansió.

Atès que el concepte “performance” ha quedat restringit a una tipologia de treball més consensuat o lligats a una determinada pràctica, emprem la denominació més genèrica de fets performàtics per abraçar un tipus de pràctica artística interdisciplinària, en la qual, tot i ésser realitzada per l’artista en directe i en temps real, els artistes treballen amb la incertesa, l’imprevisible i l’obertura a múltiples llenguatges. És a dir, els artistes posen a la seva disposició tots els recursos que aquests llenguatges els poden oferir, ja siguin tecnològics, conceptuals, escènics... per tant, mantenen una estreta vinculació amb les arts plàstiques, visuals, teatrals, dansa, música... o amb totes alhora.

Aquests processos que han acostat la performance a d’altres pràctiques, i a l’inrevés, no constitueixen al nostre parer una convergència d’unes i altres, sinó una ampliació del camp de treball de totes elles. És per això que parlem d’”expansions”. Però aquestes expansions no s’han d’entendre com una evolució “natural” de la pràctica artística, sinó que constitueixen troballes, moltes vegades no buscades i ni tan sols observades en el moment de la creació sinó més tard, en contemplar obra i procés globalment, un cop finalitzat. Són, per tant, “expansions accidentals”, descobriments sorgits de la dinàmica creativa de la pràctica de l’art actual.

eBent llança una convocatòria per a seleccionar projectes per a “La nit de la performance”, que tindrà lloc a l’Espai Jove Boca Nord (Agudells 37-45) de Barcelona, el dissabte dia 1 de desembre a partir de les 22 hores, dintre de les activitats de l'actual edició. Conseqüentment amb el concepte d’expansions accidentals, no hi ha limitació pel que fa a la tècnica i mitjans utilitzats. Es valoraran especialment els projectes d'artistes joves o que comencin i les propostes que estiguin als límits del que s’entén per performance, interrelacionades amb altres mitjans artístics (vídeo, música, net-art...), encara que no es descartarà cap proposta per aquestes raons.

Els artistes que estiguin interessats poden enviar una breu sinopsi de l'acció, un breu currículum i alguna imatge al següent e-mail: ebent[AT]ebent.org . Afegiu també correu electrònic i telèfon de contacte.

Si voleu, també podeu enviar material filmat (vídeo, DVD) de treballs anteriors. L'enviament es farà a la següent adreça, comunicant l'enviament per e-mail o per telèfon al 659 859 676.

club8 difusió de la performance (a l'atenció de Carlos Pina) Apartat 22193 08080 Barcelona

No es retornarà el material rebut, que passarà a formar part de l'arxiu de vídeos de performance de l'associació, podent servir per a la selecció de participants en pròximes edicions. Si es desitja la devolució del material, haurà d’incloure's dins de l'enviament un sobre amb l'adreça, convenientment franquejat.

S'ofereix un petit caixet i els mitjans tècnics del centre (equips de so, vídeo, projecció...), però no es poden pagar despeses de material, ni viatges ni allotjament, encara que s'intentarà facilitar als artistes tot allò que sigui possible.

El termini de recepció de propostes finalitzarà el 10 de novembre de 2005.

Per a més informació, veure www.ebent.org

Juanjo Sáez


Juanjo Sáez, dibuixant-escriptor-crític... realment no sap ni ell ben bé què és.
Té dos llibres molt recomanats: "El arte, conversaciones imaginarias con mi madre" (converses il·lustrades amb la seva mare on explica moltes de les preguntes de l'art modern i contemporani) i "Viviendo del cuento" (Basat, amb la mateixa sàtira que l'anterior, en què passa en la societat barcelonina i general).
www.juanjosaez.com perquè en feu un tastet.
No feu massa cas del que diu la imatge. He posat aquesta perquè us en feu una idea però realment té sentit si llegeixes el llibre i si entens la seva especial crítica.

LA INTEL·LIGÈNCIA CREATIVA

La intel·ligència, segons els experts, sembla configurar-se com una actitud davant la vida: és l’impuls de crear i de generar idees.

LA CREATIVITAT

Per el doctor Robert Sernberg (professor de Psicologia i Educació), la creativitat no és una capacitat o una habilitat, sinó que és una decisió personal: la persona creativa pensa diferent del que és típic i comú. En general, les persones segueixen altres persones, perquè hi ha molta gent que va en aquesta direcció. Però la persona creativa decideix ser independent.

Per el professor Sternberg, en el procés creatiu es donen 3 factors bàsicament:

La generació de la idea
L’anàlisi d’aquesta idea
La venda de la idea.

La idea que l’esperit creatiu no atent a les convencions i que a més, intenta vendre una visió diferent de les coses genera el mite de l’artista que és posseït per les muses.
Ja coneixeu la història; les muses o la inspiració apareixen per primera vegada amb els grecs. Durant l’edat mitjana aquesta espurna divina es va anar perdent, com a màxim, l’artista era un instrument al servei de la religió. El Renaixement recupera el concepte grec d’inspiració i adjudica als grans creadors l’estatus de Déus... ja sabeu: Leonardo, Miquel Àngel...

El Romaticisme incorpora el patiment, la irracionalitat i la necessitat de bogeria per generar els impulsos creadors. Lord Byron.
Aquest caràcter indòmit del creador, es va mantenir durant el S.XX, i els artistes adopten formes de vida poc usuals, com la bohèmia, el beat o el hippie.

Així, la creativitat ha estat present al llarg de la història i els homes han tractat de descobrir les claus del seu funcionament. No sabem què és exactament ni com actua, però en reconeixem els seus fruits.

Per alguns, la creativitat existeix en la mesura que existeix el seu producte. Amb tot, costa reconèixer que Picasso o Van Gogh, no fossin creatius fins el moment en que es va apreciar el seu producte.

ENCARA QUE LES NOSTRES CREACIONS NO TRANSCENDEIXIN, A TOTS ENS AGRADA SENTIR-NOS CRATIUS EN ALGUNA MESURA.

CREADORS, BOJOS I DEPRESSIUS

De què depèn la creativitat?
Gens?
Te relació amb la vida emocional?
És qüestió d’aprenentatge? O d’impulsos ambientals o externs?

Segons el professor Sternberg, es tracta d’una interacció entre gens i medi ambient. Si algú té molta creativitat, però es troba confinat en una presó, no podrà desenvolupar les seves habilitats. El professor, comenta que ensenya als seus alumnes que ningú desenvolupa totes les seves capacitats/habilitats genètiques, o sigui que tothom pot millorar.

Els nens són molt creatius. Usen veritables estratègies creatives per aconseguir convèncer els pares i als companys sobre les seves necessitats o idees.
Amb tot, a les escoles i també la sociabilització, poden debilitar la creativitat. Si a l’escola o a casa s’aprèn que la obediència sempre és recompensada, o que només s’ha de pensar com els altres o d’una determinada manera, la lliçó que s’ensenya aleshores és que no s’ha de pensar d’una manera creativa.

GENIS I SALUT MENTAL

Un clàssic: Van Gogh. Estava boig? Era esquizofrènic? Segons Sternberg era bipolar (per entendre’ns, tenia moments de gran eufòria i moments d’una tristesa extrema).
Per el professor, sembla que hi ha alguna relació entre desordres mentals i creativitat.
La relació entre la creativitat i bogeria, ha estat molt estudiada. Per alguns, aquesta relació és evident. Per altres, la creativitat només és possible en la salut.

Per Aristòtil, mai no hi ha hagut cap gran geni sense una mica de malaltia. Cesare Lombroso afirmava que la genialitat era un tipus de psicosi degenerativa. Freud va relacionar genialitat i neurosi. Jung va afirmar que l’obra d’art reestructurava la personalitat de l’artista.
Encara persisteix aquesta idea que l’art pot ser usat amb finalitats terapèutiques.

Sigui com sigui, molts artistes, pintors, escriptors i músics han tingut una salut mental no especialment feliç.

EL MESURAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA

S’han invertit molts diners en mesurar la intel·ligència. L’anomenem coeficient intel·lectual. Aquests tests són interessants, en tant en quan valoren, o almenys aporten el mesurament no només del coeficient acadèmic, sinó també la intel·ligència creativa. De fet, el coeficient acadèmic és important, però ho és molt més en la vida i la feina, la intel·ligència pràctica, la intel·ligència creativa i el sentit comú.

Podem trobar gent amb un alt nivell acadèmic i poc sentit comú i a la inversa.

El professor Sternberg ens aporta una altra intel·ligència: la intel·ligència tàcita. Aquesta és la que ens ensenya a aprendre de les experiències i també dels errors.
El dolent en l’aprenentatge no és equivocar-se; això és formatiu. El dolent és repetir el mateix error.

El professor Sternberg creu que la creativitat es pot ensenyar. Segons la seva opinió, la creativitat és una actitud davant la vida: l’actitud de crear, de generar idees, i la persona creativa és una persona que assumeix riscos... la persona creativa no pensa que necessiti estar segur a cada moment. Reconeix la necessitat d’afrontar els obstacles. En definitiva: si una persona és creativa, la pregunta no és si hi haurà obstacles, perquè és segur que n’hi haurà. La pregunta que una persona creativa ha de fer-se és: tinc el coratge per afrontar i superar els obstacles?

La mentalitat tradicional, no presenta l’individuo com una persona que controli, sinó que més aviat és presentat com una persona a qui se li encén una bombeta... sense cap control aparent.

Parlem d’il·luminació, de veure la llum. Al segle XVIII el segle de la raó i la il·lustració se l’ha anomenat el segle de les llums.

Les investigacions demostren que hi ha moltes parts del cervell involucrades en el procés creatiu i que aquest es desenvolupa en diferents àrees. Val a dir que l’aprenentatge o l’acte creatiu no depèn exclusivament de la biologia. És a dir, que quan s’aprèn quelcom, el cervell també canvia.

Cal remarcar que moltes de les creacions provenen d’un estat anterior de descans o relaxació... Newton, la poma i la migdiada sota un arbre.

UNA TERTÚLIA CREATIVA

En una xerrada distesa entre el presentador del programa Redes, Eduard Punset, Carlos Alonso, professor de psicologia de la Universitat de Múrcia i Antoni Marí, professor de Teoria de l’Art de la Universitat Pompeu Fabra, Alonso comentava que la Psicologia, des del seu naixement (S.XIX), ha estat molt interessada en la creativitat i en l’individuo creatiu. En aquest àmbit, han estudiat sobretot les característiques del geni i qui és aquest.

Per Antoni Marí, l’adjectiu geni no depèn tant de la persona que ho és o a qui se li suposa, com dels altres. Són els altres els que els reconeixen i els donen l’estatus de genis.

També és curiós fixar-se en el fet que la paraula geni te la mateixa arrel que genital genitiu i gen. Per tant, la genialitat és absolutament natural.

Dit això cal preguntar-se: si la creativitat i la genialitat són personals i afecten un individu exclusiu, com podem millorar la intel·ligència creativa?

Per Marí, l’experiència és l’únic que pot desenvolupar la intel·ligència creativa.

MIRADES DIFERENTS

Se suposa que els artistes miren d’una manera diferent. És només una manera de parlar? Que passa a l’ull i al cervell de l’artista quan està creant?
El famós pintor Humphrey Ocean va ajudar als científics.
Unes càmeres instal·lades als seus ulls van enregistrar el moviment que aquests anaven fent mentre dibuixava. Els investigadors van comprovar que Ocean controlava amb més precisió el moviment dels seus ulls. Això l’ajudava a concentrar-se més en detalls mínims, invisibles per a una persona normal.

Per descobrir el que passava, els científics van escanejar el cervell d’Ocean mentre dibuixava dins la màquina. Van descobrir que Ocean usava la part anterior del cervell quan dibuixava. Aquesta regió és la relacionada amb les emocions. També van fer la mateixa experiència amb d’altres persones normals i van comprovar que aquests usaven la part posterior, vinculada a la informació visual.

EXPERIÈNCIA, CONEIXEMENT, IMAGINACIÓ I VENDA

Fa un temps a Anglaterra, es va dur a terme una experiència en diferents centres educatius. Es va intentar treballar exclusivament en base a la creativitat. Va ser un desastre. Tot va fallar perquè la creativitat es fonamenta en els coneixements i quan no hi ha coneixement, la creativitat no pot funcionar.

Tot i això, Sternberg ens parlava de la intel·ligència tàcita. Carlos Alonso respon que no només es tracta de saber, sinó sobretot de saber utilitzar i administrar el saber.

En l’art passa el mateix. Sense imaginació no es pot fer res. La imaginació és la facultat que fa saltar els ressorts que descansen en la intel·ligència i el coneixement. La imaginació és la facultat de generar imatges a partir de l’experiència. L’artista com a individu creador genera les seves obres a partir de la imaginació.

Segons Marí, no convé confondre el creador amb l’individuo creatiu.
La vida ens obliga a ser creatius, a procurar solucions als problemes comuns i quotidians. Aconseguir fer un sopar quan no hi ha gaires ingredients a la nevera és un acte creatiu.
La creació artística és diferent, perquè les seves propostes generalment són inconscients i, segons Marí, gairebé irresponsables: és la capacitat d’imaginar, més enllà de la realitat.

Som més creatius ara que fa 200 anys o que fa un milió d’anys? Per Antoni Marí, el problema és que hi ha un petit grup (elit) que crea per els altres i la resta s’hi avé o s’hi ha d’avenir. Fa deu milions d’anys es van domesticar els animals i es va recol·lectar en l’agricultura. Aquest fet va crear un excedent d’aliment que alguns van usar per comerciar. Continuem així? La creativitat és una arma de control?

Perquè algú sigui considerat un individu creatiu ha de ser considerat com a tal. Ha de tenir alguna influència sobre els altres. Un individu pot ser un gran matemàtic o pintor, però si els “porters de la societat” no li obren la porta, ningú no els considerarà. Els filtres socials són els crítics, els professors, els experts o la indústria mercantil.

Sabem que l’empresa Google té una estructura empresarial creativa (sense estructura piramidal, horaris flexibles, espais de chill-out...) Però quantes empreses fomenten aquestes estructures alternatives?

La creativitat vol dir innovació i per tant, pot generar també pèrdues (mas vale pajaro en mano que ciento volando)

Per Alonso, una empresa que funcionés creativament hauria de premiar el creatiu encara que fracassés, perquè es tracta d’estimular la potencialitat creativa.

Això coincideix amb el que deia Sternberg; Cal tenir la idea, després cal veure si funcionarà i finalment, senyores i senyors, ─sentin-t’ho molt─ cal vendre-la.


Aquest text és una resum elaborat per l’Ismael Cabezudo del capítol 12 del llibre d’Eduard Punset. L’Ànima és al cervell. Radiografia de la màquina de pensar. Editat per Destino. 2006.

Gràcia

Ei! Aprofito el blog per penjar una mica de publicitat:

EXPOSICIÓ "GRÀCIA"

albert ibanyez

Intervenció a l'espai públic.
S'han dissenyat quatre bancs que durant vuit setmanes estaràn pel barri de Gràcia.
Innauguració el diumenge 21 a les 18:30 h
Exposició a la sala Experimentem amb l'Art, C/Torrijos, 68 (Inter-Públiques)
Totes les accions i el procés de l'obra es pot seguir a través de la pàgina web

El projecte “Gràcia” consisteix a distribuir bancs provisionals a les diferents places del barri i altres llocs d'interès, amb la finalitat de desenvolupar una funció social per al lloc sense ser vista com una obra d'art, però ocupant les mateixes funcions que aquest: sentint les sensacions i vivint-les. El projecte ha de convidar a poder observar aquests llocs, des de punts de vista diferents, amb cadascuna de les propietats de cada lloc i a manera de intrusió del territori. És en aquest punt on el projecte cobra sentit. Ofereix un servei social equipant els espais de major concentració, podent gaudir-ne (des del punt de vista sensible i emocional).

Escultures cinètiques

"La línea que divide la ingenieria y el arte existe únicamente en nuestras mentes".
Theo Jansen, escultures que cobren vida amb el moviment del vent.
Espero que us agradi: http://www.youtube.com/watch?v=FMqftVhOuTw

Passió pel dibuix al Caixaforum i visita la Pavelló alemany de Mies Van der Rohe

Hola Batardos!!!

Avui hem estat al Caixaforum visitant l'exposició: Passió pel dibuix. Es tracta d'una mostra de la col·lecció de Antoine Prats (francés tot i aquest cognom).

Una exposició interessant, tot i la gran quantitat de gent i la mala acústica en la visita dinamitzada.

També hem anat a fer una visita al pavelló alemany que l'any 1929 va projectar el gran arquitecte Mies Van Der Rohe. Una autèntica passada. Hem aprofitat per fer uns quants dibuixos (alçats si plantes). Em sembla que ha estat una bona experiència.

Bé, us deixo les fotos!
Bon cap de setmana.



Ismael

...Colors...

Hola artistics i artistiques!!
Aquest video l'he fet sobre l'exposició que hem anat a veure avui, espero que agradi!!
És una xorrada però és artístic així que té que estar aquí posat!

Un petó
Que vagi tot molt bé!


Claudia
video

Discurs innagural de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

Qui som???

Nenes tal i com us vaig prometre he posat el video de la nostre classe!!!
Uoooo
K bonic...eeee
Aki podem veure com estem de sonades i com aprofitem l'absència d'algun profe per fer-nos notar. Jeje


Mireu... ja veureu..


Un petonàs a totess!
Claudia
video

Al voltant del disseny.

Unes cites:


No pots emportar-t'ho tot, ni
a la teva motxilla, ni al teu
cap. Identificar l'essencial,
resoldre com es pot contenir,
organitzar i controlar-ho tot,
mentre et mous, és reflex del
pensament del disseny.

Rachel Strickland


Vull ser un franctirador del
disseny amb bona vista i talla
mitjana, acceptaria encàrrecs que
anéssin per la via de continuar
trobant nous enfocaments a
problemes endèmics.

Jordi Badia


Entenc que l'espai domèstic hauria de ser adaptable no
tan sols a les funcions de cada espai sinó també a les
necessitats emocionals canviants de les persones. Hi ha
dies que estem tristos i sols, i volem un entorn diferent del
del dia que som feliços i tenim amics a sopar.

Oriol Guimerà



Gent d'allò més diverses tenen cases molt
semblants i fins i tot els mateixos mobles i
objectes (allò que anomenem globalització).
Hem de reclamar el dret de demanar i no
simplement acceptar allò que se'ns ofereix.

El último grito


i un concepte:

Al principi de la dècada de 1950, una altra empresa, la Betty Crocker Company, va presentar i comercialitzar un preparat que qualsevol persona podia utilitzar fàcilment per fer pastissos boníssims a casa. Sense preparatius innecessaris i sense embrutar, va fracasar, tot i que les enquestes confirmaven que, pel que feia al gust, el resultat agradava als enquestats. La causa? A posteriori, es va fer un esforç per descobrir quins n'havien estat els motius. Tal com els investigadors de mercat Bonnie Goebert i Herma Rosenthal van expressar; el preparat per elaborar pastissos era massa senzill. El consumidor no tenia cap sensació d'haver aconseguit fer res i no se sentia gens ni mica vinculat amb el producte. El preparat feia que el consumidor se sentís un inútil, sobretot si en algun lloc, la seva mare, amb el davantal posat, continuava fent bons pastissos casolans.

Realment fer pastissos amb aquell sistema era massa fàcil. L'empresa Betty Crocker va resoldre el problema fent que la persona que cuinés li calgués afegir un ou a la barreja amb les seves pròpies mans, amb la qual cosa es va aconseguir de posar de nou l'orgull en acció. Sens dubte, el fet d'afegir un ou a un preparat per fer pastissos no equivalia en cap cas a fer un pastís casolà utilitzant ingredients separats. Però, afegir-hi un ou donava a l'acte de posar al forn la barreja un sentit d'èxit; mentre que el simple fet d'afegir aigua al preparat semblava massa poca cosa, massa artificial. Goebert i Rosentahal van resumir així la situació: El problema real no tenia res a veure amb el valor intrínsec del producte, sinó més aviat amb la relació emocional que vincula el producte amb la persona que l'utilitza. En efecte, es tractava d'emoció, d'orgull, de la sensació d'èxit, fins i tot en el cas de fer un pastís amb una barreja preparada.

Donald A. Norman, El disseño emocional. Por qué nos gustan (o no) los objetos cotidianos, Barcelona: Paidós, 2005


Aquests textos estan extrets del catàleg de l'exposició OFFJECTES. Conceptes i dissenys per a un canvi de segle.

Ismael

La revolución per Slawomir Mrozek

En mi habitación la cama estaba aquí, el armario allá y en medio la mesa.

Hasta que esto me aburrió. Puse entonces la cama allá y el armario aquí.

Durante un tiempo me sentí animado por la novedad. Pero el aburrimiento acabó por volver. Llegué a la conclusión de que el origen del aburrimiento era la mesa, o mejor dicho, su situación central e inmutable. Trasladé la mesa allá y la cama en medio. El resultado fue inconformista.

La novedad volvió a animarme, y mientras duró me conformé con la incomodidad inconformista que había causado. Pues sucedió que no podía dormir con la cara vuelta a la pared, lo que siempre había sido mi posición favorita. Pero al cabo de cierto tiempo, la novedad dejó de ser tal y no quedó más que la incomodidad. Así que puse la cama aquí y el armario en medio. Esta vez el cambio fue radical. Ya que un armario en medio de una habitación es más que inconformista.

Es vanguardista.

Pero al cabo de cierto tiempo… Ah, si no fuera por “ese cierto tiempo”. Para ser breve, el armario en medio también dejó de parecerme algo nuevo y extraordinario.

Era necesario llevar a cabo una ruptura, tomar una decisión terminante. Si dentro de unos límites determinados no es posible ningún cambio verdadero, entonces hay que traspasar dichos límites. Cuando el inconformismo no es suficiente, cuando la vanguardia es ineficaz, hay que hacer una revolución.

Decidí dormir en el armario. Cualquiera que haya intentado dormir en un armario, de pie, sabrá que semejante incomodidad no permite dormir en absoluto, por no hablar de la hinchazón de pies y de los dolores de columna. Sí, esa era la decisión correcta. Un éxito, una victoria total. Ya que esta vez, “cierto tiempo” también se mostró impotente. Al cabo de cierto tiempo, pues, no sólo no llegué a acostumbrarme al cambio -es decir, el cambio seguía siendo un cambio-, sino que al contrario, cada vez era más consciente de ese cambio, pues el dolor aumentaba a medida que pasaba el tiempo. De modo que todo habría ido perfectamente a no ser por mi capacidad de resistencia física, que resultó tener sus límites.

Una noche no aguanté más. Salí del armario y me metí en la cama. Dormí tres días y tres noches de un tirón. Después puse el armario junto a la pared y la mesa en medio, porque el armario en medio me molestaba. Ahora la cama está de nuevo aquí, el armario allá y la mesa en medio. Y cuando me consume el aburrimiento, recuerdo los tiempos en que fui revolucionario...

II Congrés d'Educació de les Arts Visuals

Barcelona, 8, 9 i 10 de novembre de 2007

Creativitat en temps de canvis

Una de les conclusions de l’estudi propiciat per la UNESCO en relació amb l’impacte de les arts a l’educació va ser que, en els centres on es desenvolupen metodologies creatives i artístiques per afavorir l’aprenentatge, l’alumnat millora la seva relació amb l’escola, realitza amb major satisfacció els seus aprenentatges i la comunitat té una imatge més positiva de la institució.

Aquesta constatació és la que ens porta a introduir com a noció clau del congrés la necessitat de posar en comú experiències portades a terme en tots els àmbits del sistema educatiu (des de l’educació infantil fins a la universitat) en les que la innovació i la renovació pedagògica estiguin en relació amb la creativitat, la recerca d’alternatives imaginatives i l’afavoriment d’una transgressió permanent.

Això requereix actualitzar les concepcions d’una educació creativa, rescatar experiències que fugin de les maneres comuns de treballar i que possibilitin que tot tipus d’alumnat i professorat trobin el seu lloc per aprendre i discutir propostes que presentin evidències dels beneficis i dificultats que es troben quan s’exploren formes d’aprenentatge que vinculen “alfabetismes” diversos que afavoreixen la indagació i el dubte en lloc de la repetició i la inèrcia i que donen valor a l’autoria dels aprenents.

Amb aquest propòsit convidem als membres de la comunitat educativa i investigadora a explorar i compartir experiències alternatives tant al voltant del paper de les arts visuals a l’educació, com al de les aportacions que des de l’Educació Artística poden contribuir a pensar una altra narrativa per a l’educació escolar en un món canviant i ple de reptes.

Més informació a www.colbacat.cat.


[Espero que us pugui interessar. L'educació és una eina clau per canviar el món.]