La pregunta té el seu origen en un comentari de la Laura (Parrot!) fet al voltant de l'entrada "Siluetes Cristina Ibáñez".
Un artista necessita de l'espectador per ser complet?
L'artista contemporani... què té a veure amb l'artista tradicional de cavallet i pinzell?
L'artista... ha de crear per agrada?
I si el treball que fa agrada... ha de canviar? pot canviar?
M'he de preocupar si el que faig agrada a ma mare?
pitjor encara, i si agrada a la meva àvia?
Que haig de contentar si quan estàs ensenyant una peça teva a un amic et diu: No t'ho havia dit mai, però quan jo era petit, també dibuixava molt bé.
En aquesta entrada hi ha una mica de tot, hi ha un fons seriós de debat i una mica de conya per desdramatitzar.
Vosaltres mateixos, agafeu-ho per on us vingui més de gust!!!
QUÈ ÉS UN/a ARTISTA PER VOSALTRES?
dilluns, 26 de febrer del 2007
|
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Crec que aquesta pregunta podria anar acompanyada a "què és l'art per vosaltres?" una pregunta que en Toni, a estetica, l'any passat ens va fer donar-li mil voltes.
I bé, com a "resposta" i simplement xq trobo aquest comentari interesant, deixo unes paraules de Ayn Rand (filosofa-novelista) :
"El arte da al hombre la experiencia de vivir en un mundo donde las cosas son como deberían ser. Esta experiencia es de crucial importancia para él: Es su salvavidas psicológico. Dado que la ambición del hombre no tiene límite, dado que su búsqueda y logro de valores es un proceso que dura toda la vida -y cuanto más elevados los valores, más dura es la lucha-, el hombre necesita un momento, una hora, cierto período de tiempo en el cual pueda experimentar el sentido de su tarea terminada, el sentido de vivir en un Universo donde sus valores hayan sido exitosamente realizados. Es como un descanso, un momento de repostar combustible mental hacia nuevos logros. El Arte le da este combustible, un momento de alegría metafísica, un momento de amor por la existencia. Como un faro, alzado sobre los oscuros cruces de caminos del mundo, diciendo "Esto es posible".
Seguint amb les cites:
Un personatge capdalt (us en recomano lectures) per entendre l'art del nostre temps: Artur C. Danto.
Danto diu que el gran problema de l'art contemporani és que per entendre'l s'ha de pensar.
D'alguna manera ens dona la clau per entendre quina ha de ser la nostra actitud/posició davant d'una proposta d'art contemporani. No podem visitar una exposició de Velázquez de la mateixa manera que una de Damian Hirsht.
Hem sembla que la reflexió ha de servir per entendre que l'art contemporani no ha de treballlar necessàriament i únicament en l'àmbit de l'estètica.
Ismael
L'art es una filosofia de vida y com molt encertadament diu Ayn Rand ( en el comentari de la veru) " un salvavides psicológic). Quantes vegades mirant una obra heu notat com la pell frepava d'emoció...crec que això ens salva de la fredor del carrer; es pot entrellaçar amb la manera de parlar sobre l'art, segons Artur C. Danto (comentari ismael) ja que si ens emocionem es que estem pesant...
Tot i això crec que per entendre obres d'art anteriors a l'etapa contemporania, per valorar-les realment (i més enllá del realisme naturalista en que alguns permeteume "ignorants" es justifiquen per apreciar una obra artística)s'ha de pensar...Si no reflexiones no veus les diagonals, no valores els colors, no saps l'història que amaga.
El que, en la meva opinió diferencia l'art contemporani es que, per posar una comparació vanal, es com aquelles pasareles amb vestits que son imposibles de dur...están fets per veure'ls, i en aquest cas portarles al fabulos món de la ment...la qual contemplan aquestes peces es metamorfoseja, arribant a llocs que mai pensava que arribaria.
Crec que el tema ”què és un artista?” és molt dispers precisament perquè l’art en la nostra contemporaneïtat ho és. Al 2007 podem trobar-nos gent que agafa el caballet i se’n va a pintar paisatges, escultors que copien retrats figuratius, pintors abstractes i conceptuals, fotògrafs, graffiteros, cuiners... tots amb unes idees diferents de què és art i quin paper tenen en la societat.
Dins d’aquesta pluralitat (cadascuna amb una concepció i definició diferent) em centraré en la que les institucions anomenen com a contemporània. Crec que l’artista contemporani és un treballador més de la societat (ni per sobre ni per sota), una peça que funciona amb equip (des de tècnics fins a crítics i comissaris) i que simplement té certes aptituds cap a aquest camp (igual que a un científic li agrada la química). M’agrada pensar que l’artista d’avui no plora davant d’un quadre, no s’agenolla davant la “Mona Lisa” i no es sent desgraciat ni diferent com feien els romàntics que encara portem incrustats. Crec que si a una persona se li posa la pell de gallina, com diu la Laura, davant d’una obra és per les vivències que ha pogut tenir-hi o per la identificació que pot sentir-hi, no perquè allò sigui art o sublim. Els meus amics també ploren quan el Barça guanya la Champions i us puc assegurar que de sensibles poc i d’artistes menys (dins dels paràmetres normals és clar!) però mira... hi tenen una gran afició (com nosaltres a l’art potser?).
Segurament un pintor d’aquests que es presenta al concurs de pintura ràpida del seu poble tindrà una visió diferent (i completament vàlida) de quin és el paper d’artista... Això em fa plantejar-me si realment hi ha una veritat universal sobre què és ser artista i què no, com pot ser que encara hi hagi gent que faci el mateix que fa 100 anys i el que a mi més em fascina: Com pot ser que concepcions i tipus d’art tant diferents convisquin en una mateixa època i en un mateix espai?