Una mica de Palau i Fabre (Cortesia de la Marta Puigventós)

CAMA NUA
Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.

CAMA VESTIDA
La seda, vora teu,
m'esquinça el brot dels dits
que s'obren, deixondits,
per adorar llur déu.

ORIENT
A l'Orient de la vida me'n vaig.
Viure en el Somni és viure en el món.
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són.

poemes epigramàtics (1940-1942)

PEDRA
Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

MISSIVA
T'escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.

NOCTURN
He lluitat contra l'alba.
L'alba m'ha rebatut,
i m'he adormit, a l'alba.

LA DONA
Quantes dones hi dormen,
als meus versos, ah,
per sempre!...

DONA
No puc apagar aquest foc
--aquesta rosa entre les mans.
Jo mateix l'he atiat,
i ara no tinc prou aigua.

*
Et deixo, cor meu,
cremar tots els papers.

balades amargues
La noia que em roba el son
tenia ulls negres, ben negres.
A l'hora que el sol es pon
encara es feien més negres.

La noia que em roba el cor
té les mans blanques, ben blanques.
Tot en mi es tornava d'or
si em tocava amb les mans blanques.

La noia que m'ho ha pres tot
du un secret a les entranyes.
Per això vetllo la son
i medito llunes blanques.

ELS MOTS DEL RETORN
Ara que ja sóc guerrer
podré estimar-te, potser.
Ara que ja sóc guerrer.

Ara que he vist l'estelada
puc mirar-te la mirada.
Ara que he vist l'estelada.

Perquè he vessat tanta sang
no em pots fer cap esvoranc.
Perquè he vessat tanta sang.

Després de quatre ferides
són inútils les mentides.
Després de quatre ferides.

Ara que ja sóc guerrer,
ai, que no t'estimaré,
ara que ja sóc guerrer!


CANÇÓ BREU
Totes m'estimen a mi
i jo les estimo totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...

VEU ARDENT DE DONA
--Si t'ho digués no t'ho creuries:
són els teus ulls que m'han fet mal.
Tu pensaràs que són follies,
un dir de dona, tant se val!

Si t'ho digués no t'ho creuries,
¿i ara em demanes quin senyal
puc oferir-te, si em feries
amb la mirada vertical?
Són els teus ulls, que m'han fet mal!

Si t'ho digués no t'ho creuries
i ara et parlava així com cal.
¿Per què t'ho dic, que m'extasies,
si tu no pots fer-te'n cabal?
Ai, els teus ulls que m'han fet mal!



LA DONA
--Allunya el braç,
deixa'm la mà,
és amb els ulls
que pots ferir-me.
Més nu que el glaç,
el teu mirar
m'aboca al fons
d'un gran abisme.
Allunya el braç,
deixa'm la mà.

HISTÒRIA
--Fou així com te dic:
només una mirada
--ai amic enemic!--
i em tenia lligada.

Fou així com te dic:
només una abraçada
--ai amic enemic!--
i ja em faltava l'aire.

Fou així com te dic:
i jo, tota arborada
--ai amic enemic!--
vaig perdre la meva ànima.


elegies
JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almina que se'm fes.

CANÇÓ BREU
Totes m'estimen a mi
i jo les estimo totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...

FRAGMENT DEL SUPERHOME
Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d'aquest món.
Fins que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se'm donés,
ni l'ona dolça se m'emmeni
a l'illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s'afiguri
assolir mai l'últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l'ull és endut a un punt del cel...
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d'una altra vida
que s'escolés, braços oberts.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.) No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc.
Fantasiejo per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,

Palau i Fabre
Miscel·lània