La intel·ligència, segons els experts, sembla configurar-se com una actitud davant la vida: és l’impuls de crear i de generar idees.
LA CREATIVITAT
Per el doctor Robert Sernberg (professor de Psicologia i Educació), la creativitat no és una capacitat o una habilitat, sinó que és una decisió personal: la persona creativa pensa diferent del que és típic i comú. En general, les persones segueixen altres persones, perquè hi ha molta gent que va en aquesta direcció. Però la persona creativa decideix ser independent.
Per el professor Sternberg, en el procés creatiu es donen 3 factors bàsicament:
La generació de la idea
L’anàlisi d’aquesta idea
La venda de la idea.
La idea que l’esperit creatiu no atent a les convencions i que a més, intenta vendre una visió diferent de les coses genera el mite de l’artista que és posseït per les muses.
Ja coneixeu la història; les muses o la inspiració apareixen per primera vegada amb els grecs. Durant l’edat mitjana aquesta espurna divina es va anar perdent, com a màxim, l’artista era un instrument al servei de la religió. El Renaixement recupera el concepte grec d’inspiració i adjudica als grans creadors l’estatus de Déus... ja sabeu: Leonardo, Miquel Àngel...
El Romaticisme incorpora el patiment, la irracionalitat i la necessitat de bogeria per generar els impulsos creadors. Lord Byron.
Aquest caràcter indòmit del creador, es va mantenir durant el S.XX, i els artistes adopten formes de vida poc usuals, com la bohèmia, el beat o el hippie.
Així, la creativitat ha estat present al llarg de la història i els homes han tractat de descobrir les claus del seu funcionament. No sabem què és exactament ni com actua, però en reconeixem els seus fruits.
Per alguns, la creativitat existeix en la mesura que existeix el seu producte. Amb tot, costa reconèixer que Picasso o Van Gogh, no fossin creatius fins el moment en que es va apreciar el seu producte.
ENCARA QUE LES NOSTRES CREACIONS NO TRANSCENDEIXIN, A TOTS ENS AGRADA SENTIR-NOS CRATIUS EN ALGUNA MESURA.
CREADORS, BOJOS I DEPRESSIUS
De què depèn la creativitat?
Gens?
Te relació amb la vida emocional?
És qüestió d’aprenentatge? O d’impulsos ambientals o externs?
Segons el professor Sternberg, es tracta d’una interacció entre gens i medi ambient. Si algú té molta creativitat, però es troba confinat en una presó, no podrà desenvolupar les seves habilitats. El professor, comenta que ensenya als seus alumnes que ningú desenvolupa totes les seves capacitats/habilitats genètiques, o sigui que tothom pot millorar.
Els nens són molt creatius. Usen veritables estratègies creatives per aconseguir convèncer els pares i als companys sobre les seves necessitats o idees.
Amb tot, a les escoles i també la sociabilització, poden debilitar la creativitat. Si a l’escola o a casa s’aprèn que la obediència sempre és recompensada, o que només s’ha de pensar com els altres o d’una determinada manera, la lliçó que s’ensenya aleshores és que no s’ha de pensar d’una manera creativa.
GENIS I SALUT MENTAL
Un clàssic: Van Gogh. Estava boig? Era esquizofrènic? Segons Sternberg era bipolar (per entendre’ns, tenia moments de gran eufòria i moments d’una tristesa extrema).
Per el professor, sembla que hi ha alguna relació entre desordres mentals i creativitat.
La relació entre la creativitat i bogeria, ha estat molt estudiada. Per alguns, aquesta relació és evident. Per altres, la creativitat només és possible en la salut.
Per Aristòtil, mai no hi ha hagut cap gran geni sense una mica de malaltia. Cesare Lombroso afirmava que la genialitat era un tipus de psicosi degenerativa. Freud va relacionar genialitat i neurosi. Jung va afirmar que l’obra d’art reestructurava la personalitat de l’artista.
Encara persisteix aquesta idea que l’art pot ser usat amb finalitats terapèutiques.
Sigui com sigui, molts artistes, pintors, escriptors i músics han tingut una salut mental no especialment feliç.
EL MESURAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA
S’han invertit molts diners en mesurar la intel·ligència. L’anomenem coeficient intel·lectual. Aquests tests són interessants, en tant en quan valoren, o almenys aporten el mesurament no només del coeficient acadèmic, sinó també la intel·ligència creativa. De fet, el coeficient acadèmic és important, però ho és molt més en la vida i la feina, la intel·ligència pràctica, la intel·ligència creativa i el sentit comú.
Podem trobar gent amb un alt nivell acadèmic i poc sentit comú i a la inversa.
El professor Sternberg ens aporta una altra intel·ligència: la intel·ligència tàcita. Aquesta és la que ens ensenya a aprendre de les experiències i també dels errors.
El dolent en l’aprenentatge no és equivocar-se; això és formatiu. El dolent és repetir el mateix error.
El professor Sternberg creu que la creativitat es pot ensenyar. Segons la seva opinió, la creativitat és una actitud davant la vida: l’actitud de crear, de generar idees, i la persona creativa és una persona que assumeix riscos... la persona creativa no pensa que necessiti estar segur a cada moment. Reconeix la necessitat d’afrontar els obstacles. En definitiva: si una persona és creativa, la pregunta no és si hi haurà obstacles, perquè és segur que n’hi haurà. La pregunta que una persona creativa ha de fer-se és: tinc el coratge per afrontar i superar els obstacles?
La mentalitat tradicional, no presenta l’individuo com una persona que controli, sinó que més aviat és presentat com una persona a qui se li encén una bombeta... sense cap control aparent.
Parlem d’il·luminació, de veure la llum. Al segle XVIII el segle de la raó i la il·lustració se l’ha anomenat el segle de les llums.
Les investigacions demostren que hi ha moltes parts del cervell involucrades en el procés creatiu i que aquest es desenvolupa en diferents àrees. Val a dir que l’aprenentatge o l’acte creatiu no depèn exclusivament de la biologia. És a dir, que quan s’aprèn quelcom, el cervell també canvia.
Cal remarcar que moltes de les creacions provenen d’un estat anterior de descans o relaxació... Newton, la poma i la migdiada sota un arbre.
UNA TERTÚLIA CREATIVA
En una xerrada distesa entre el presentador del programa Redes, Eduard Punset, Carlos Alonso, professor de psicologia de la Universitat de Múrcia i Antoni Marí, professor de Teoria de l’Art de la Universitat Pompeu Fabra, Alonso comentava que la Psicologia, des del seu naixement (S.XIX), ha estat molt interessada en la creativitat i en l’individuo creatiu. En aquest àmbit, han estudiat sobretot les característiques del geni i qui és aquest.
Per Antoni Marí, l’adjectiu geni no depèn tant de la persona que ho és o a qui se li suposa, com dels altres. Són els altres els que els reconeixen i els donen l’estatus de genis.
També és curiós fixar-se en el fet que la paraula geni te la mateixa arrel que genital genitiu i gen. Per tant, la genialitat és absolutament natural.
Dit això cal preguntar-se: si la creativitat i la genialitat són personals i afecten un individu exclusiu, com podem millorar la intel·ligència creativa?
Per Marí, l’experiència és l’únic que pot desenvolupar la intel·ligència creativa.
MIRADES DIFERENTS
Se suposa que els artistes miren d’una manera diferent. És només una manera de parlar? Que passa a l’ull i al cervell de l’artista quan està creant?
El famós pintor Humphrey Ocean va ajudar als científics.
Unes càmeres instal·lades als seus ulls van enregistrar el moviment que aquests anaven fent mentre dibuixava. Els investigadors van comprovar que Ocean controlava amb més precisió el moviment dels seus ulls. Això l’ajudava a concentrar-se més en detalls mínims, invisibles per a una persona normal.
Per descobrir el que passava, els científics van escanejar el cervell d’Ocean mentre dibuixava dins la màquina. Van descobrir que Ocean usava la part anterior del cervell quan dibuixava. Aquesta regió és la relacionada amb les emocions. També van fer la mateixa experiència amb d’altres persones normals i van comprovar que aquests usaven la part posterior, vinculada a la informació visual.
EXPERIÈNCIA, CONEIXEMENT, IMAGINACIÓ I VENDA
Fa un temps a Anglaterra, es va dur a terme una experiència en diferents centres educatius. Es va intentar treballar exclusivament en base a la creativitat. Va ser un desastre. Tot va fallar perquè la creativitat es fonamenta en els coneixements i quan no hi ha coneixement, la creativitat no pot funcionar.
Tot i això, Sternberg ens parlava de la intel·ligència tàcita. Carlos Alonso respon que no només es tracta de saber, sinó sobretot de saber utilitzar i administrar el saber.
En l’art passa el mateix. Sense imaginació no es pot fer res. La imaginació és la facultat que fa saltar els ressorts que descansen en la intel·ligència i el coneixement. La imaginació és la facultat de generar imatges a partir de l’experiència. L’artista com a individu creador genera les seves obres a partir de la imaginació.
Segons Marí, no convé confondre el creador amb l’individuo creatiu.
La vida ens obliga a ser creatius, a procurar solucions als problemes comuns i quotidians. Aconseguir fer un sopar quan no hi ha gaires ingredients a la nevera és un acte creatiu.
La creació artística és diferent, perquè les seves propostes generalment són inconscients i, segons Marí, gairebé irresponsables: és la capacitat d’imaginar, més enllà de la realitat.
Som més creatius ara que fa 200 anys o que fa un milió d’anys? Per Antoni Marí, el problema és que hi ha un petit grup (elit) que crea per els altres i la resta s’hi avé o s’hi ha d’avenir. Fa deu milions d’anys es van domesticar els animals i es va recol·lectar en l’agricultura. Aquest fet va crear un excedent d’aliment que alguns van usar per comerciar. Continuem així? La creativitat és una arma de control?
Perquè algú sigui considerat un individu creatiu ha de ser considerat com a tal. Ha de tenir alguna influència sobre els altres. Un individu pot ser un gran matemàtic o pintor, però si els “porters de la societat” no li obren la porta, ningú no els considerarà. Els filtres socials són els crítics, els professors, els experts o la indústria mercantil.
Sabem que l’empresa Google té una estructura empresarial creativa (sense estructura piramidal, horaris flexibles, espais de chill-out...) Però quantes empreses fomenten aquestes estructures alternatives?
La creativitat vol dir innovació i per tant, pot generar també pèrdues (mas vale pajaro en mano que ciento volando)
Per Alonso, una empresa que funcionés creativament hauria de premiar el creatiu encara que fracassés, perquè es tracta d’estimular la potencialitat creativa.
Això coincideix amb el que deia Sternberg; Cal tenir la idea, després cal veure si funcionarà i finalment, senyores i senyors, ─sentin-t’ho molt─ cal vendre-la.
Aquest text és una resum elaborat per l’Ismael Cabezudo del capítol 12 del llibre d’Eduard Punset. L’Ànima és al cervell. Radiografia de la màquina de pensar. Editat per Destino. 2006.
LA INTEL·LIGÈNCIA CREATIVA
diumenge, 21 d’octubre del 2007
|
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
danke
Tot el text em sembla molt interessant però divergeixo en un punt:
No crec que la creació artística i els actes creatius vagin per separat. Una cosa comporta a l’altra.
És ambigu referir-se a la creació artística com la capacitat d’imaginar, més enllà de la realitat. Mentida: la creació artística va arrelada a la realitat. I l’artista l’enfronta de forma creativa. Perquè si no ho fes així, no seria artista, seria qualsevol persona que supera els seus plantejament com tots. Bé, si no se li vol dir artista, seria escriptor, músic, actor... (defenso que la creació és menys minoritària, i que se’n deriven totes les altres disciplines).
Culpo als filtres socials (professors, crítics, experts...) per fer-nos creure que per arribar a saber “creació artística” se n’ha de saber. Cito un text:
“ Mama, el arte es un tesoro que nos han robado. Solo los intelectuales pueden disfrutar del tesoro: la élite de la cultura.
Han encerrado el arte en un cofre de conocimientos, para abrir la cerradura es necesario haber leído mucho. Pero cualquier persona mínimamente sensible puede romper la cerradura y encontrar el tesoro.
E incluso desarrollando tu creatividad puedes hacer tu propio tesoro.
Oh!
A los intelectuales (filtros sociales) esto les molesta mucho y no quieren permitir que suceda. No toleran a los “listos” que se saltan sus reglas, entonces no paran de intentar hacernos sentir mal, recordándonos nuestra incultura y nuestra incapacidad para almacenar datos.
Mis conocimientos dejan mucho que desear, pero lo que siento cuando veo una obra de Chillida o un móvil de Calder es superior a todos los conocimientos que pueda tener.”
Amb això vull dir que quan sento “creació artística” directament penso amb tots els discursets, crítics, élites, llenguatges hermètics, persones que diuen què està bé i que no, plantejaments respecte la persona...
Amb els actes creatius no. I qui cregui que no són artístics, no està equivocat. No ho són. I tant de bo ningú els converteixi. Així ens estalviem tots els inconvenients que té.
NOTA: La cita del resum l’he agafat massa textualment i generalitzant massa, però crec que era convenient per explicar-me. Tota la resta del resum és molt interessant, sobretot la part de com s’hauria d’aplicar a la realitat: escoles, empreses...
Merci pel resum!!
Albert
Bé, per començar vull aclarir que el text/resum que us he penjat és això, un resum que no necessàriament coincideix amb les meves opinions al voltant del tema.
Val a dir que en llegir-lo em vaig sentir gràtament sorprès per el desenvolupament de la idea i del que podia significar la paraula creativitat.
Per altra banda, cal deixar clar que, qui parla sobre creativitat en aquest llibre són dues persones força allunyades, al meu entendre, de l'art contemporani. Es clar que aquests, el psicòleg i educador i el teòric de l'art, fan servir en tots els seus comentaris exemples d'artistes de principis del S.XX i per tant, estan parlant d'un art plàstic que tot just inicia el seu camí de trencament amb la realitat.
Del que comentes, Albert... jo també crec que creació artística i actes creatius poden ser consecuència un de l'altre, però no comparteixo el fet que ho equiparem. A mi em sembla que la creació artística, és un acte de responsabilitat perfectament meditada i amb un direcció intel·lectual que, res té a veure amb ser creatiu, en cercar una solució al fet de tenir pocs aliments a la nevera.
Per altra banda, no em sembla gens dolent que per entendre la creació artística d'avui, calgui llegir, estudiar, visitar exposicions... efectivament,per a mi, l'art d'avui té un punt d'elitisme que prové de la complexitat dels plantejaments que es fa l'artista visual d'avui. No em sembla que això sigui dolent. Penso que l'art ha de ser formatiu i que per tant requereix: aprenentatge i esforç.
Aqui el que cal és formar l'espectador en l'art del S.XXI
Pel que fa a l'exemple que ens poses de la Mama... doncs penso que has errar amb el text. Aquest fa referència a un art que és pura poesia i que per tant, pot ser vist, viscut i entès des de la perspectiva de la sensibilitat (Chillida i Calder... Mitjans del segle XX!) Seria igualment vàlid aquest text per la teva intervenció a Gràcia?
El que vull dir és que, qualsevol espectador pot fruir d'una peça de Chillida obviant totalment els plantejaments compositius, l'escala amb la que treballa o la tècnica que útilitza. Li pot agradar i punt. En els treballs artístics de caire social... diga-li les fotos de Jo Spence, o les instal·lacions de Jaar, per citar dos exemples coneguts tant per tu com per a mi, l'espectador no la podrà gaudir des de la vessant de la bellessa i per tant, li caldrà una informació addicional que l'ajudi a comprendre que preten l'artista.
Bé, no voldria pas que prenguessis el text que escric com una rèplica a les teves opinions, ja que has de saber que coincideixo en algunes de les coses que dius. Tan sols vull debatre, ja que em sembla enriquidor per a tots.
Gràcies per la teva participació!
Ismael
PD: De res Cristina!
L’art avui en dia és un objecte dissenyat per ser venut, amb un discurs al darrere o amb una base poètica, social o política.
Vas al MACBA no per conèixer, vas per veure el que ja coneixes. I si no ho coneixes, et quedes amb una cara d’imbècil més gran que la façana.
Per conèixer, t’és complicat: t’has de buscar la vida, llegir molt , tenir molta memòria, conèixer a algú involucrat perquè t’expliqui tot plegat... però que cony t’ha d’explicar?
Poses l’exemple de tenir pocs elements a la nevera i de saber-te espavilar. Però jo m’és aviat penso amb intervenir en un espai públic on hi ha hagut repressió nazi, i saber-te espavilar.
(continuara...)
albert
D'acord Albert, que continuï, però serà important que centrem el debat i que emmarquem clarament de que volem parlar.
El resum que vaig penjar aporta moltes idees i cal que acotem de que volem parlar.
Es clar que em sembla una mica complex d'entendre, si no ho desenvolupes una mica més, que facis una equiparació entre un acte creatiu com el de la nevera amb una intervenció artística amb un rera fons de crítica social.
En el tema de l'estudi de l'art contemporani i que algú te l'expliqui... doncs a mi em sembla que el que algú novell necessita és un ajut en la lectura de l'obra contemporània, que a més, serà formativa per a ell. Vull dir que, quan entens una peça de l'Alfredo Jaar (torno a fer-ne us), et serà molt més fàcil enfrontar-te a la següent i probablement, la gaudiràs més i en major mesura.
Ismael
Bé, seguim la baralla (amb tot el respecte i bona fe del món, sempre positiva!):
I jo m’estic perdent el 99% dels artistes i potser mai els arribaré ni a sentir parlar i al MACBA mai n’he descobert un. I pot ser que algun anunci de la BMW me’n faci conèixer algun... qui sap.
I que m’estic perdent tots els escriptors bons, i que no puc saber quins són, i que només ho descobriré llegint-ne 100, i de cada 100 en trobaré 1 de gran. Com els bons artistes.
No podré provar mai tots els plats del món perquè no estan al meu abast, com els artistes. No per qüestió de distància, sinó per estar o no dins del mundillo. I és depriment que no hi pugui estar tot el món, i provar tots els plats que existeixen, no sols els cuiners, joder, que no s’apropiïn ells tots els plats bons, que ens els ensenyin, com un comissari: que ens ho ensenyi tot.
Tot però seguts a la taula i menjant. Provant-ho, vivint-ho. No amb les exposicions hermètiques que fan, igual que un llibre de cuina: una recepta de gelat de crema catalana. I les olors? I els gustos? I el color? No n’hi ha prou amb una sala d’exposicions. Que ens fotin el gelat ja a taula!
I que quan un cuiner fiqui caramel i meló junts, que convidi a tot el món a provar-ho. Que no ens ensenyi les fotografies. I que quan un artista descobreixi que a Rwanda existeix una realitat totalment diferent a la nostra, que no ens convidi a veure els seus vídeos, que viatgem a Rwanda. Que un músic no ens ensenyi la partitura, que ens toqui el piano, que la partitura no és necessària. Perquè cuina el cuiner? Perquè va fer el que va fer l’artista? (La resposta de l’equivalència entre la nevera i l’espai nazi crec que està aquí, però no la tinc clara, tot són idees).
No busco sentit a res. Les coses necessiten un espai i un temps. Si creieu que aquestes coses han de tenir l’espai d’una sala d’exposicions, ho accepto. Algú les estudiarà i altres les sentiran. Seguir teoritzant l’art només ens servirà per separar-nos més d’ell. No crec que es necessitin discursos, per això. Ni lectures. Ni visites al museu. El que es visqui, que no es pensi. I per no contradir-me, que segur que ja ho he fet (no als discursos i quin munt de tonteries que escric) acabo el text deixant de teoritzar-ho.
Albert
Encara que tinguessis tots els plats del món a l'abast no te'ls podries menjar tots. No hi haurien suficients dinars i sopars a la teva vida per tastar-los i si ampliessis tindries mal de panxa. Et cansaries i no sabries valorar entre tanta exquisitesa.
Crec en les petites dosis i no m'agovia saber que me n'estic perdent 4000 perquè disfruto les que tinc a l'abast.
Bona idea però inaplicable.
Jo sento el meu art perquè és una extensió de la meva vida però necessito teoritzar-lo perquè això passi.
No pots sentir res si no hi ha res darrere, la teorització és necessària i fins i tot involuntària.
Espero que quan descobreixis Rwanda em paguis el viatge per venir-te a veure i em facis un d'aquells assortits de truites teus (menys la de quetxup) que ara em menjaria.
I-T
Tens raó en que mai podria menjar-me tots els plats (no he dit en cap moment el contrari), però a diferència del que tu dius, jo mai em conformaria amb els que tinc a l'abast, i molt menys amb els que ja conec. Així que considero que segueix siguent aplicable la idea...
Albert
P.D: He descobert una truita nova, segur que es la teva preferida.
No coneixia en Sáez, i m'alegro que me l'hagis posat a l'abast. No coneixia l'escultor del vent que va penjar la Cristina, i també li agraeixo.
Ahir, estirat al sofà (al vespre, després de posar nens a dormir), per la tele va sortir un anunci d'una exposició que fan al caixafórum sobre escultura primitiva india crec. Vaig pensar... aquesta expo no la aniria a veure per res del món, sincerament em va semblar un tostón, tot i que reconec que deu tenir el seu públic.
Avui he llegit que hi ha una expo de Barceló. El diari parlava del Barceló més íntim... he pensat... aquesta si que l'aniria a veure! i també la del MACBA, i la de la Fundació Miró...
Amb això vull dir que inevitablement som selectius en les nostres tries, que és clar que no ho coneixem tot, però que cal estar atents a les informacions que ens arribem i sentir la necessitat/curiositat de trobar coses noves.
No crec que l'actitud de la Cristina sigui conformista. El que jo penso és que pren la decisió de gaudir d'allò que té a l'abast sense descartar conèixer coses noves.
Per últim. Albert, jo no em puc barallar amb tu... ni dialègticament, perquè inevitablement, les nostres opinions tenen més convergències que divergències i parquè a més t'aprecio i et valoro molt.
Ismael
En Descarga sempre diu que ho hem d'anar a veure tot. Les grans exposicions d'art contemporani i les galeries de pintura barroca. És de les poques coses en les que no estic dacord amb ell.
Per a mi també queda el tema tancat.
Albert: MAI-TENS-RAÓ! jejeje envia'm la truita per correo que estic fins els nassos dels nuggets
Cristina
T'estàs alimentant de nuggets? inhumana...
Per aqui la cuina vegetariana és genial.
Què us sembla si cada setmana ens diem un artista amb tres línies explicant perquè és emocionant?(això acabarà semblant conversa entre germans i extutor xDD)
Començo:
RACHEL WHITEREAD: Agafa arquitectures i omple el buit de guix, creant el negatiu de coses tant bèsties com una casa. Així s'enten l'espai des d'un altra concepte.
P.D: Deia baralla, per no dir conversa... Per mi és un luxe tenir aquestes converses!!
Ok d'acord! Però amb la condició que poguem dir cosetes si coneixem l'artista en qüestió.
De Rachel Whiteread... doncs molt interessant la veritat. Conec aquesta vessant seva de fer buidats de coses que ja estan construides.
Va ser mítica la intervenció que va fer en una casa de cost que s'havia d'enderrocar a Anglaterra... us imagineu, es va crear un debat, ja que allò que els constructors i promotors volien enderrocar havia deixat de ser una casa per ser una obra d'art. I qui té dret a destruir l'art? Finalment... poderoso cavallero es Don Dinero.
Ismael
PD: Tens raó amb el tema de germans Ibanyez ex profe. Tan de bo més batarts s'animin!
Jack Kerouac Escrivia. Viatjava anant a enlloc, simplement anava.
Bueno, quan us animeu a escriure’n aviseu-me!!! ...
Albert