Unes cites:
No pots emportar-t'ho tot, ni
a la teva motxilla, ni al teu
cap. Identificar l'essencial,
resoldre com es pot contenir,
organitzar i controlar-ho tot,
mentre et mous, és reflex del
pensament del disseny.
Rachel Strickland
Vull ser un franctirador del
disseny amb bona vista i talla
mitjana, acceptaria encàrrecs que
anéssin per la via de continuar
trobant nous enfocaments a
problemes endèmics.
Jordi Badia
Entenc que l'espai domèstic hauria de ser adaptable no
tan sols a les funcions de cada espai sinó també a les
necessitats emocionals canviants de les persones. Hi ha
dies que estem tristos i sols, i volem un entorn diferent del
del dia que som feliços i tenim amics a sopar.
Oriol Guimerà
Gent d'allò més diverses tenen cases molt
semblants i fins i tot els mateixos mobles i
objectes (allò que anomenem globalització).
Hem de reclamar el dret de demanar i no
simplement acceptar allò que se'ns ofereix.
El último grito
i un concepte:
Al principi de la dècada de 1950, una altra empresa, la Betty Crocker Company, va presentar i comercialitzar un preparat que qualsevol persona podia utilitzar fàcilment per fer pastissos boníssims a casa. Sense preparatius innecessaris i sense embrutar, va fracasar, tot i que les enquestes confirmaven que, pel que feia al gust, el resultat agradava als enquestats. La causa? A posteriori, es va fer un esforç per descobrir quins n'havien estat els motius. Tal com els investigadors de mercat Bonnie Goebert i Herma Rosenthal van expressar; el preparat per elaborar pastissos era massa senzill. El consumidor no tenia cap sensació d'haver aconseguit fer res i no se sentia gens ni mica vinculat amb el producte. El preparat feia que el consumidor se sentís un inútil, sobretot si en algun lloc, la seva mare, amb el davantal posat, continuava fent bons pastissos casolans.
Realment fer pastissos amb aquell sistema era massa fàcil. L'empresa Betty Crocker va resoldre el problema fent que la persona que cuinés li calgués afegir un ou a la barreja amb les seves pròpies mans, amb la qual cosa es va aconseguir de posar de nou l'orgull en acció. Sens dubte, el fet d'afegir un ou a un preparat per fer pastissos no equivalia en cap cas a fer un pastís casolà utilitzant ingredients separats. Però, afegir-hi un ou donava a l'acte de posar al forn la barreja un sentit d'èxit; mentre que el simple fet d'afegir aigua al preparat semblava massa poca cosa, massa artificial. Goebert i Rosentahal van resumir així la situació: El problema real no tenia res a veure amb el valor intrínsec del producte, sinó més aviat amb la relació emocional que vincula el producte amb la persona que l'utilitza. En efecte, es tractava d'emoció, d'orgull, de la sensació d'èxit, fins i tot en el cas de fer un pastís amb una barreja preparada.
Donald A. Norman, El disseño emocional. Por qué nos gustan (o no) los objetos cotidianos, Barcelona: Paidós, 2005
Aquests textos estan extrets del catàleg de l'exposició OFFJECTES. Conceptes i dissenys per a un canvi de segle.
Ismael
Al voltant del disseny.
dimarts, 9 d’octubre del 2007
|
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ei!
Són bones, sobretot m'agrada la de l'Oriol Guimerà.
Jo crec (respecte el text d'abaix) que parla sobre la revolució. Necessària pel disseny, per 'art, pel dia a dia de la vida, per la forma d'afrontar les coses...
Albert
Hola,
Si si, a mi també em sembla que el text no està centrat exclusivament en el disseny.
En aquests últims dies he estat llegint el llibre de l'Eduard Punset. L'Ànima és al cervell. Concretament, he estat fent lectura del capítol que fa referècia a la creativitat. En línies molt generals, el que ve a dir és que l'artista (o la persona creativa), el que fa és plantejar-sela resolució de problemes des d'una visió diferent de com ho faria qualsevol persona. De fet, la persona creativa pensa: En condicions normals, això es resoldria anant en aquesta direcció, però jo penso que en la direcció contrària també hi pot haver una solució i que potser encara sigui millor.
És clar doncs que la persona creativa extent la seva forma de fer a tots els àmbits de la vida i per tant, és creatiu en l'art, a la cuina, en les seves relacions personals o a la feina.
De tota manera, també ha de quedar clar que no és pot ser creatiu sempre i en tot moment. Punset deixa clar que ni Picasso feia sempre coses creatives.
A veure si aquest cap de setmana us puc fer un resum del capítol i us el penjo. Realment crec que és molt interessant.
Ismael
És una tonteria tot el llenguatge que està muntat al voltant de l’art: projectes, exposicions, comissaris, crítics, ajudes públiques...
La creació es el concepte que realment interessa: No depèn de cap lloc expositiu, ni diners, ni tècnica...
És molt mes important la posició que té una persona respecte la seva vida.
Ser creatiu vol dir afrontar cada situació més enllà de lo preestablert (que no vol dir totes, com deies, es inútil fer-ho sempre). I afrontar-ho sense cap projecte ni intenció artística.
No estic en contra que després, es vulguin comunicar aquestes accions a partir de l’art (ni amb tota la resta de llenguatges).
De fet, i relacionant-ho amb la notícia de la Creativitat en temps de canvis, crec que les escoles no afavoreixen l’educació gràcies a l’aprenentatge de l’art, sinó ho fan gràcies a la creativitat, que fa obrir els ulls respecte temes molt més importants que els que veiem dia a dia. La resta de modalitats també se’n podrien aprofitar si s’entengués, per exemple, la literatura o les matemàtiques com una forma d’afrontar la vida. I molts professors ho aconsegueixen.
Salut
Albert
Segurament moltes vegades es comet l’error de confondre creativitat amb creació.
Un pensament creatiu o una forma de vida creativa hauria de ser una eina per resoldre situacions i problemes en tots els àmbits (i aquí és on lliga disseny amb vida real) independent de ser artista o no.
És evident, per tant, que un artista ha de ser creatiu per a la creació i aquí és on es provoca la confusió i l’error rebutjant la creativitat en altres àmbits fora de l’artístic. Error perquè condemna a l’ignorància de la seva existència i la seva utilitat en la vida real (autocrítica, relacions, posicionament, pensament...).
La creació artística a de ser creativa, la creativitat no cal que sigui creació artística.
La meva pregunta és, fins a quin punt l’educació pot ser important per a la creativitat d’una persona, fins a quin punt és aquesta innata i fins a quin punt l’autoconsciència del ser creatiu és important?
D’altra banda, Albert, no estic d’acord en que li donis més importància a la creació que a la materialització i la institucionalització de l’art.
Penso que cal seguir un procés en aquest ordre i seguir els tres passos sense començar la casa per la teulada. Tots tenen la mateixa importància si es que es vol arribar fins el final. També es podria intentar dormir a l’armari però crec que acabaries amb mal d’esquena i tornaries al llit al cap d’uns dies a causa del desastrós resultat.
Potser si que la feina de l’artista seria principalment la primera... però en la nostra era postmoderna qui no s’ha muntat la seva exposició? Qui no ha treballat amb tècnics que influencien o canvien completament la idea inicial? Des de quan exposar en un bon museu no fa veure millors les obres? Al cap i a la fi tot forma part del resultat...
Cristina Ibañez-Tarter
Ara si que tinc clar que us haig de penjar el capítol de Punset al voltant de la creativitat.
Estic molt d'acord amb la Cristina pel que fa a les etapes en la creació.
Segons el professor Sternberg (professor de psicologia i educació), en el procés creatiu es donen tres etapes bàsicament: la primera és la generació de la idea. La segona, l'anàlisi de la idea, "perquè ningú no té sempre bones idees, ni Einstein ni Picasso ni ningú". I la tercera etapa és la venda d'aquesta idea. Aquesta tercera part és fonamental: és necessari saber que, quan es té una idea creativa, els altres no l'acceptaran fàcilment. És imprescindible convèncer els altres que aquesta idea és bona. Es tracta de vendre una idea com es ven qualsevol altra cosa, amb la diferència -substancial- que el creador creu en el que ha creat. A la vida s'apren que es necessita vendre les idees.
Per altra banda, per el professor Antoni Marí (professor de Teoria de l'art de la UPF) convé no confondre el creador amb l'individu creatiu: tots els homes i dones som creatius. La creativitat és pròpia de l'èsser humà. És creatiu per naturalesa, encara que no tots els éssers humans són creadors en el sentit més estricte. Alguns exemples són: aconseguir fer un sopar quan no hi ha gaires ingredients a la nevera, o resoldre un problema en la impressió de documents, o buscar una solució per una porta que no tanca, o buscar la manera de veure dos programes de televisió que s'emeten a la mateixa hora. La creació artística és diferent, perquè les seves propostes generalment són inconscients i, segons Marí, gairebé irresponsables: és la capacitat d'imaginar més enllà de les fronteres de la realitat.
Un petit tastet.
Ismael