Si us preguntessin que voleu que s’exposi a un museu de Mataró que respondríeu?
El 21% de Mataró respondria que una escultura, preferiblement clàssica (majoria). El 15% li és totalment indiferent i la resta va repartida per altres tècniques.
Bé, comparteixo aquesta informació per saber que en penseu... i perquè enganyar-vos, donar a conèixer el projecte presentat a la Mostra d’art jove :p Per llegir el projecte sencer només heu de clicar aquí.
Petita reflexió: No em limito a fer el que el gran públic vol, però em plantejo el següent: Serveix d’alguna cosa crear, de forma pública, si a pocs els hi interessa? El suport de representació al menys per a mi m’és totalment indiferent (i ara res està tancat), em preocupa m’és el tema, com a molts, però perquè n’escolli’m de tant ambigus i poc propers al públic? La comunicació és vital per la relació artista-públic, forma part del resultat de l’obra. Perquè no facilitar el canal? De què estem parlant i com ho fem?
Albert Ibanyez
Can Palauet
dimecres, 11 d’abril del 2007
|
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Albert,
Ja n'hem parlat alguna vegada i em sembla que sempre et faig la mateixa reflexió. De tota manera, i donat que aquest blog el llegeixen altres artistics que potser, no l'han sentida, la repetiré o l'ampliaré.
L'art no té un públic (espectadors interessats) té molts públics. Vol dir que hi ha gent interessada en l'art figuratiu, un altre en el conceptual, un altre...
Per altra banda, hi ha públics interessats en determinats artistes (com una mena de seguidors).
Per tant, em sembla que el bon artista va captant (sense fer concessions) l'interés de determinat sector de públic i això fa que tingui el seu públic.
Pel que fa al tema que planteges... doncs era bastant obvi que fent una consulta popular al carrer et sortissin aquests resultats. Segur que si aquesta mateixa consulta l'haguessis fet a BB.AA o al batxillerat artístic mateix, els resultats haurien estat diferents.
Conclusió: Em sembla que, al igual que en la decisió de quina escultura pública es posa en un determinat espai urbà, hi ha d'haver uns entesos especialitzats que portin la batuta. En arquitectura i urbanisme, qui qüestiona com es fan les coses? i en l'àmbit de la medicina? No veig perquè en l'art hauria de ser diferent.
Per últim, que passa amb el tema emisor - missatge - receptor? Doncs res, que l'art no és publicitat, ni literatura ni música i per tant, té el seu propi llenguatge i qui el vol entendre l'ha d'estudiar.
Cadascú ha de decidir si vol o no aprendre'l.
Ismael
Hola Ismael, merci per contestar!
D’acord amb el que dius que hi ha diversos públics.
Però el que s’ajusta al projecte és la gent del carrer. És cert que ja des d’un principi es preveien aquests resultats, però no era motiu com per triar un altre receptor. Aquí estava el repte del projecte.
Aquesta vegada un s’adapta a ells, no per acontentar-los sinó per reflexionar sobre què s’esperen de l’artista, i aquest, com ha de respondre, independentment de quins siguin els seus seguidors.
Ara bé: a l’hora de la veritat, qui estigui interessat en aquest projecte segur que no serà la mateixa gent de les enquestes, però això ja si que no em condiciona.
Sobre l’art i la comunicació, l’escultura pública i tot això, en parlem un altre dia.
Salut!
M’he deixat dir que Can Palauet està dirigit a un públic, probablement no el del carrer. El projecte doncs no s’arrepenja en això, sinó que reflexiona més, com ja he dit abans, en la funció de “l’artista públic”, què demanen d’ell, i com respon.
Albert Ibanyez