Visita a la presó de Can Brians. Facultat de Belles Arts

Retrats a la presó de dones de Can Brians. No puc evitar no parlar davant d’algunes sensacions. Avui he tingut la inimaginable (i gairebé impossible) sort d’entrar a la presó de Can Brians (i de sortir-ne es clar!) com a proposta d’una professora de Pedagogia del’art que ha fet a 15 alumnes de la Facultat de Belles Arts. En teoria hi hem anat a dibuixar les presses que feien una “festa” (han menjat paella, begut coca-cola i a l’hora del pati uns presos han tocat música en directe, menjat xocolata desfeta i melindros i nosaltres els hi feiem retrats “rollo rambla”) per celebrar el dia de la dona. No podia imaginar-me com seria ni què hi viuria per tant us poso una mica encontext:Van vestides amb la seva roba normal (no tenen educat el mínim sentit de l’estètica), es cuiden molt poc, fumen molt, moltes dents negres i trencades, baix nivell intel·lectual, malparlades i en general... la típica imatge d’una yonki arrossegant-se com una ànima en pena (no ho dic en to pejoratiu... simplement és així). L’edifici molt semblant a un institut de secundària actual. Patis grans, molt d’espai entre mòduls, poques reixes, molt de vidre i poca sensació de tancament i reclusió. Les cel·les són similars a les habitacions de dues persones d’un tren. La porta normal, sense reixes i només amb un vidre rodó petit. Només entrar al pati i veure-les he entès que la presó no és un edifici de reclusió. La presó és un estat mental i anímic, de fet... no tens la sensació d’estar engabiat i caus en la idea de que és molt fàcil escapar-s’hi. Una altra cosa és l’ambient i l’entorn que s’hi viu... crec que si estigués allà més d’un mes a part d’acabar completament destrossada se m’encomanaria la seva manera d’actuar. No us podeu arribar a imaginar la sensació d’intentar dibuixar els ulls d’aquestes persones. Veure-hi la fragilitat absoluta i intentar esbrinar què ha fet i per quin motiu la tens a 40 centímetres de la teva cara. Per què hi ha persones que viuen aquesta realitat i tu en vius una de completament diferent. Simple qüestió de sort?

Cristina Ibañez-Tarter* No puc penjar cap dels dibuixos realitzats ja que els vam regalar a les presses. Em sap greu!