...Colors...

Hola artistics i artistiques!!

Aquest video l'he fet sobre l'exposició que hem anat a veure avui, espero que agradi!!

És una xorrada però és artístic així que té que estar aquí posat!

Un petó
Que vagi tot molt bé!


Claudia

Discurs innagural de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

Qui som???

Nenes tal i com us vaig prometre he posat el video de la nostre classe!!!
Uoooo
K bonic...eeee
Aki podem veure com estem de sonades i com aprofitem l'absència d'algun profe per fer-nos notar. Jeje


Mireu... ja veureu..


Un petonàs a totess!
Claudia

Al voltant del disseny.

Unes cites:


No pots emportar-t'ho tot, ni
a la teva motxilla, ni al teu
cap. Identificar l'essencial,
resoldre com es pot contenir,
organitzar i controlar-ho tot,
mentre et mous, és reflex del
pensament del disseny.

Rachel Strickland


Vull ser un franctirador del
disseny amb bona vista i talla
mitjana, acceptaria encàrrecs que
anéssin per la via de continuar
trobant nous enfocaments a
problemes endèmics.

Jordi Badia


Entenc que l'espai domèstic hauria de ser adaptable no
tan sols a les funcions de cada espai sinó també a les
necessitats emocionals canviants de les persones. Hi ha
dies que estem tristos i sols, i volem un entorn diferent del
del dia que som feliços i tenim amics a sopar.

Oriol Guimerà



Gent d'allò més diverses tenen cases molt
semblants i fins i tot els mateixos mobles i
objectes (allò que anomenem globalització).
Hem de reclamar el dret de demanar i no
simplement acceptar allò que se'ns ofereix.

El último grito


i un concepte:

Al principi de la dècada de 1950, una altra empresa, la Betty Crocker Company, va presentar i comercialitzar un preparat que qualsevol persona podia utilitzar fàcilment per fer pastissos boníssims a casa. Sense preparatius innecessaris i sense embrutar, va fracasar, tot i que les enquestes confirmaven que, pel que feia al gust, el resultat agradava als enquestats. La causa? A posteriori, es va fer un esforç per descobrir quins n'havien estat els motius. Tal com els investigadors de mercat Bonnie Goebert i Herma Rosenthal van expressar; el preparat per elaborar pastissos era massa senzill. El consumidor no tenia cap sensació d'haver aconseguit fer res i no se sentia gens ni mica vinculat amb el producte. El preparat feia que el consumidor se sentís un inútil, sobretot si en algun lloc, la seva mare, amb el davantal posat, continuava fent bons pastissos casolans.

Realment fer pastissos amb aquell sistema era massa fàcil. L'empresa Betty Crocker va resoldre el problema fent que la persona que cuinés li calgués afegir un ou a la barreja amb les seves pròpies mans, amb la qual cosa es va aconseguir de posar de nou l'orgull en acció. Sens dubte, el fet d'afegir un ou a un preparat per fer pastissos no equivalia en cap cas a fer un pastís casolà utilitzant ingredients separats. Però, afegir-hi un ou donava a l'acte de posar al forn la barreja un sentit d'èxit; mentre que el simple fet d'afegir aigua al preparat semblava massa poca cosa, massa artificial. Goebert i Rosentahal van resumir així la situació: El problema real no tenia res a veure amb el valor intrínsec del producte, sinó més aviat amb la relació emocional que vincula el producte amb la persona que l'utilitza. En efecte, es tractava d'emoció, d'orgull, de la sensació d'èxit, fins i tot en el cas de fer un pastís amb una barreja preparada.

Donald A. Norman, El disseño emocional. Por qué nos gustan (o no) los objetos cotidianos, Barcelona: Paidós, 2005


Aquests textos estan extrets del catàleg de l'exposició OFFJECTES. Conceptes i dissenys per a un canvi de segle.

Ismael

La revolución per Slawomir Mrozek

En mi habitación la cama estaba aquí, el armario allá y en medio la mesa.

Hasta que esto me aburrió. Puse entonces la cama allá y el armario aquí.

Durante un tiempo me sentí animado por la novedad. Pero el aburrimiento acabó por volver. Llegué a la conclusión de que el origen del aburrimiento era la mesa, o mejor dicho, su situación central e inmutable. Trasladé la mesa allá y la cama en medio. El resultado fue inconformista.

La novedad volvió a animarme, y mientras duró me conformé con la incomodidad inconformista que había causado. Pues sucedió que no podía dormir con la cara vuelta a la pared, lo que siempre había sido mi posición favorita. Pero al cabo de cierto tiempo, la novedad dejó de ser tal y no quedó más que la incomodidad. Así que puse la cama aquí y el armario en medio. Esta vez el cambio fue radical. Ya que un armario en medio de una habitación es más que inconformista.

Es vanguardista.

Pero al cabo de cierto tiempo… Ah, si no fuera por “ese cierto tiempo”. Para ser breve, el armario en medio también dejó de parecerme algo nuevo y extraordinario.

Era necesario llevar a cabo una ruptura, tomar una decisión terminante. Si dentro de unos límites determinados no es posible ningún cambio verdadero, entonces hay que traspasar dichos límites. Cuando el inconformismo no es suficiente, cuando la vanguardia es ineficaz, hay que hacer una revolución.

Decidí dormir en el armario. Cualquiera que haya intentado dormir en un armario, de pie, sabrá que semejante incomodidad no permite dormir en absoluto, por no hablar de la hinchazón de pies y de los dolores de columna. Sí, esa era la decisión correcta. Un éxito, una victoria total. Ya que esta vez, “cierto tiempo” también se mostró impotente. Al cabo de cierto tiempo, pues, no sólo no llegué a acostumbrarme al cambio -es decir, el cambio seguía siendo un cambio-, sino que al contrario, cada vez era más consciente de ese cambio, pues el dolor aumentaba a medida que pasaba el tiempo. De modo que todo habría ido perfectamente a no ser por mi capacidad de resistencia física, que resultó tener sus límites.

Una noche no aguanté más. Salí del armario y me metí en la cama. Dormí tres días y tres noches de un tirón. Después puse el armario junto a la pared y la mesa en medio, porque el armario en medio me molestaba. Ahora la cama está de nuevo aquí, el armario allá y la mesa en medio. Y cuando me consume el aburrimiento, recuerdo los tiempos en que fui revolucionario...

II Congrés d'Educació de les Arts Visuals

Barcelona, 8, 9 i 10 de novembre de 2007

Creativitat en temps de canvis

Una de les conclusions de l’estudi propiciat per la UNESCO en relació amb l’impacte de les arts a l’educació va ser que, en els centres on es desenvolupen metodologies creatives i artístiques per afavorir l’aprenentatge, l’alumnat millora la seva relació amb l’escola, realitza amb major satisfacció els seus aprenentatges i la comunitat té una imatge més positiva de la institució.

Aquesta constatació és la que ens porta a introduir com a noció clau del congrés la necessitat de posar en comú experiències portades a terme en tots els àmbits del sistema educatiu (des de l’educació infantil fins a la universitat) en les que la innovació i la renovació pedagògica estiguin en relació amb la creativitat, la recerca d’alternatives imaginatives i l’afavoriment d’una transgressió permanent.

Això requereix actualitzar les concepcions d’una educació creativa, rescatar experiències que fugin de les maneres comuns de treballar i que possibilitin que tot tipus d’alumnat i professorat trobin el seu lloc per aprendre i discutir propostes que presentin evidències dels beneficis i dificultats que es troben quan s’exploren formes d’aprenentatge que vinculen “alfabetismes” diversos que afavoreixen la indagació i el dubte en lloc de la repetició i la inèrcia i que donen valor a l’autoria dels aprenents.

Amb aquest propòsit convidem als membres de la comunitat educativa i investigadora a explorar i compartir experiències alternatives tant al voltant del paper de les arts visuals a l’educació, com al de les aportacions que des de l’Educació Artística poden contribuir a pensar una altra narrativa per a l’educació escolar en un món canviant i ple de reptes.

Més informació a www.colbacat.cat.


[Espero que us pugui interessar. L'educació és una eina clau per canviar el món.]

Un clàssic: MUSEU MOLÍ PAPERER DE CAPELLADES

En la primera sortida també un altre clàssic: el plasta de l'Isma amb la càmera (aquest any amb el mòbil). Per no ser tradicionals el nostre crit de guerra: BATAAAAAARTSSSSS!!!

Utilitza la crema solar. Si algú pogués donar-nos algun consell pel futur seria aquest, utilitzar protector solar. Els científics han provat els seus beneficis, mentre que els meus consells només estan basats en l’experiència i no tenen cap base fiable.

I aquí els meus consells: (La majoria d’eines que us passo estan relacionades amb el disseny/informàtica.)

..............................................................................
www.flickr.com
Si heu de buscar alguna imatge feu-ho a aquesta pàgina. Primer perquè et pots descargar la fotografia a tamanys grans i a bona resolució, i segon perquè la majoria són lliures de llicències copyright.

..............................................................................
www.krazydad.com/colrpickr/
Les mateixes fotografies que pots trobar a Flickr, aquí les pots buscar per colors.

..............................................................................
http://www.airtightinteractive.com/projects/related_tag_browser/app/
Les mateixes fotografies que pots trobar a Flickr, aquí les pots buscar per tags.
Que és un tag? Doncs és una paraula clau relacionada amb la temàtica de la fotografia.

..............................................................................
http://www.mayang.com/textures/
Aquesta web és per trobar textures de qualsevol material (va molt bé per la fusió de capes de photoshop, ja que a un color pla, li afegeixes la textura que hagis trobat).

..............................................................................
http://www.music-map.com/
Aquí escrius un grup de música i et crea un mapa amb altres autors, en relació a l’estil de música.

..............................................................................
http://www.flashearth.com/
Aquesta web és com un google earth, però diari. Heu d’anar a NASA terra. L’únic inconvenient és que no està permès acostar-se gaire, així que només us servirà per saber si hi ha núvols o no...

..............................................................................
es.creativecommons.org
A les vostres obres d’art i podeu ficar una llicència de drets d’autor. A Espanya, si no hi fiqueu res, directament passa a ser un CopyRight. Però existeix una llicència molt més interessant: el copyleft. Aquesta llicència et serveix perquè es pugui difondre de forma gratuïta el teu projecte, reconeixent els teus drets d’autor. La majoria de fotografies de Flickr tenen aquesta llicència que tu et pots fer gratuïtament (i queda molt pro)

..............................................................................
http://www.flickr.com/map
Imagineu-vos: vosaltres teniu unes imatges que heu pujat a Flickr. I aquestes fotografies, les posseu en el mapa del món. I d’aquesta forma, si visites Mataró, veuràs totes les fotografies que la gent ha possat allà, relacionades amb aquell territori (una forma molt més avançada que el google earth de veure i trobar llocs). També existeix amb vídeos i sons (del rollu, anar a galícia i escoltar el mar des d’allà).

..............................................................................
http://openserver.cccb.org/
Tu pots fer un programa de ràdio si tens un micro. I aquesta web el difon i l’emet en directe. Pertany a Platoniq.

..............................................................................
http://start.mosaickr.com/
Amb les fotografies de Flickr, o amb les teves, pots fer un mosaic d’una fotografia format per moltes de petites.

..............................................................................
Eines de google:
https://www.google.com/analytics/home/provision
Si tens una web i hi fiques aquest codi, pots veure la gent des d’on es connecta, quantes veades ho fa cada usuari etc... De les millors estadístiques que he vist.
http://www.gmail.com/
Doncs l’email que tothom ja deu conèixer
http://maps.google.com/
Google earth on-line (baixa qualitat) En algun altra post si tinc temps ficaré les coses que es poden arribar a veure (un poble romà inundat, un “míssil”, un port de vaixells abandonats, Txernòbil...)
http://www.youtube.com/
Ja es coneix
Ni han més com ara Picasa i altres coses, si en sabeu d’altres digueu-ho!

..............................................................................
Avui en dia l’internet a passat a una segona fase: el web 2.0
Les pàgines que segueixen aquestes estructures són les que han triomfat més, i consisteixen en: Donar un servei gratuït a l’usuari, que aquest usuari participi al portal, i que es generi una red d’informació pública. Són una exemple els fotologs, la wikipedia, els blogs, el youtube, el google... I tot de forma gratuïta i lliure. Pàgines com Flickr el que fan es: Tu penges la fotografia, ells et donen espai web, i tot internet la pot agafar. Aquesta base de dades de fotografies és oberta i per això es generen eines com el buscador de colors, de tags, per mapa... Per això es important les llicències copyleft: Perquè d’una estructura se’n generi una altra. I així es crea un ban de coneixements molt gran.
Hi ha gent boja (que són uns cracks) que han intentat formalitzar tot l’internet a partir dels tags que es generen a vàries webs. Un exemple és la obra de Santiago Ortiz:
http://moebio.com/spheres/espanol.html

..............................................................................
DEL.ICIO.US
Tu tens una web que trobes interessant. Doncs la penges a Del.icio.us amb els seus tags corresponents. D’aquesta forma es crea una base de dades de moltes webs, amb els seus tags (igual que les fotografies de flickr però amb pàgines web).
De que us pot servir? Doncs per exemple, si tots els professors fiquessin a les seves contes de del.icio.us les seves eines amb les que treballen o treuen informació, nosaltres i podríem accedir i aprendre d’elles. I no nomésamb professors sinó amb professionals i entesos de qualsevol tema. Tots aquests links i més, els tinc a la meva conta: http://del.icio.us/albertibanyez

..............................................................................
www.radioblogclub.com
Aquesta és una web semblant a la de LastFM, és a dir: per escoltar cançons online sense haver-les de baixar.
www.peliculaonline.com
Aquí podràs veure pel·lícules sense haver-les de baixar (es visualitzen per streaming, igual que les cançons)
En els blogspot, es pot ficar qualsevol video que vegis al youtube, anant a:
nueva entrada – edicion html – i ficant el codi embed que trobes al costat del video de la web del youtube. El mateix amb les cançons de radioblogclub. Us fico un exemple:

Cançó: Someone Great

Vídeo: Chemical Brothers (baixa qualitat)

Mozart vs MuseumsQuartierMan

Puc afirmar que és la millor imatge penjada en una tanca publicitària del metro que he vist mai.

Actualment visc a Viena, ciutat de l’art i la cultura per excel•lència, dels museus, de les cases de l’art, dels teatres, de les óperes, dels palaus i palauets i dels edificis imponents. A l'ombra de les riqueses dels Hobsburg, on la ciutat va aconseguir la seva màxima esplendor, encara es conserva tota la cultura barroca, rococó i neoclàssica de l’època. Cada dia hi ha homes disfressats de Mozart en els edificis més importants, recordant que el compositor (entre molts d’altres de coneguts) va créixer en la ciutadania vienesa. D’altra banda Viena és la cuna d’artistes moderns i contemporanis com Gustav Klimt, Egon Schiele, Wiener Aktionismus (Accionisme Vienès), Valie Export...en un atac contrari a la cultura passada de moda dels Hobsburg. Es va crear una gran institució (Museums Quartier) que engloba els museus d’art modern i contemporani sota un mateix sostre i que organitza activitats i performarmence setmanals.És probablement una de les ciutats on l’art contemporani és més valorat i té més importància. Qui ho diria oi? Així és el panorama artístic a Viena: Dos Mozarts intentant fer fora al super heroi de la Museums Quartier, que és forçut i oposa resistència. Qui guanyarà? Aposto per la pròpia batalla sense resultat! Una imatge per descriure tota una situació social i artística!

Cristina Ibañez-Tarter (Promoció 2003-2005)

Tipografies

Una adreça molt interessant per poder tenir més de 6.000 font gratuïtes.

http://www.gmkfreefonts.com

Vinga a gaudir-les!!!


Ismael

Per poder-les usar les heu de guardar, alhora que les extraieu del zip a:

C:\windows\fonts

qui som???

Qui som? - les artístiques! D’ on venim? - de Can Boter! On anirem? - a la Vie boheme! I què farem? - aplaudirem!!! Artístiques! Aquí tenim el nostre lema, la nostra frase o com li vulgueu dir, perquè la pugueu cantar quan vulgueu i pugueu també recordar moments passats amb la classe de les artístiques, una classe que, almenys jo, recordaré per tota la vida. Recordaré els moment, la gent i la pinya que varem fer. Molts petons i abraçades! Marta Clotet VISCA LES ARTÍSTIQUES!!!!!!!!!

ca l'arenas > presentació dels catàlegs del cicle "senyors i senyores. el retrat (temporada 2006-2007)

TIRALLONGA DE MONOSÍL·LABS. COMIAT DE LA PROMOCIÓ 2005 - 2007

Us penjo el video que varem fer els tutors de segon el curs passat per acomiadar-nos dels nostres alumnes amb els que vam passar grans moments.

WOMAN IN ART

Gent,

M'han fet arribar un video que està penjat al YOUTUBE sobre els retrats de dona en la història de l'art.

Personalment m'ha agradat molt i és per això que us deixo el vincle perquè el pugueu gaudir.

feu clic aquí

Ismael

JA TENIM NOUS BATARTS!!!

Després del silenci estival, ja tenim nous artístics. Us presento la promoció 2007 - 09.

Aprofito per desitjar-vos un molt bon curs a tots i totes!!!

Ismael